Descobreix el municipi

Alós és el poble més septentrional de les valls d’Àneu. Situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, en un petit replà entre la serra de Pilàs, el Mont-roig i el massís de Marimanya. Fins al poble arriba la carretera enquitranada que segueix el curs de la Noguera Pallaresa. A partir de la serradora s’inicia la pista de muntanya que per Montgarri desemboca a l’Aran. Alós és un indret molt vinculat amb França, ja que Seix, Sant Girons i Tolosa eren punt de circulació i d’atracció. Després de la guerra moltes famílies de la vall i, concretament d’Alós, s’hi van instal·lar definitivament. Destaca  l’església de Sant Lliser d’Alós, romànica en origen i modificada al segle XVIII; el pont d’estil romànic declarat Bé Cultural d’Interès Local; i l’antiga serradora hidràulica, actual radial visitable de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Pel que fa a la riquesa natural, destaquen  els boscos de la vall de Bonabé que limiten amb el municipi occità de Salau.

Àrreu és un petit poble ubicat a 1.250 metres d’altitud i deshabitat des dels anys 80 del segle passat. Compta amb accés rodat des de fa un any.

Àrreu acull l’església romànica de Sant Serni del segle XII i l’ermita també romànica de la Mare de Déu de les Neus, restaurada fa uns anys. La talla policromada del mateix nom, del segle XIII, es troba actualment a l’església de Sant Martí de Borén.

Destaca també el pont d’estil romànic, declarat Bé Cultural d’Interès Local, ubicat en el camí de ferradura que porta al poble i que comença a la carretera entre Borén i Isil.

Borén se situa al marge esquerre de la Noguera Pallaresa, a tocar del petit llac i resclosa de Borén. Al costat de la presa hi neix el canal amb que Enel -antiga HECSA- transporta l’aigua fins a la central hidroelèctrica d’Esterri d’Àneu. Borén acull l’església de Sant Martí, originàriament d’estil romànic i modificada al segle XVIII.

Al seu interior conserva la talla romànica de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu i les piques, també romàniques, de l’església de Sant Serni d’Àrreu.

Isavarre se situa a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, enlairat damunt del riu que passa davant del poble. És un dels pobles més solejats del municipi i gaudeix d’unes vistes privilegiades ja que és encaixonat entre la serra de les Giroles i el Sequer, als peus del cap de Cornalta, el cap de la Travessa i el Puig-rodó.

Isavarre manté l’arquitectura tradicional pirinenca i acull l’església romànica de Sant Llorenç, dels segles XII-XIII, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional i que conserva una portalada esculturada amb arquivoltes.

Antigament, un pont de pedra romànic salvava el riu direcció Sorpe. A Isavarre hi desemboquen dos barrancs que baixen del Tossal de la Llossa: Llete i Buixerri.

De tradició mil·lenària, el poble d’Isil s’aixeca a banda i banda de la Noguera Pallaresa, a la confluència amb els barrancs d’Airoto i de Sarredo. L’actual poble era el centre de l’antic terme d’Isil, actualment Entitat Municipal Descentralitzada d’Isil i Alós. La seva proximitat a França el feia un poble de pas obligat pel viatger.

El nucli actual s’estructura en dues meitats, la de la Molina i la de Casalta, separades per una illa on hi ha l’església, els antics estudis, la mola i la serradora. 

Isil compta amb un ric patrimoni cultural i infraestructures visitables com l’església romànica de Sant Joan, del segle XIII, i l’església Parroquial de la Immaculada del segle XVIII,  ambdues declarades Bé Cultural d’Interès Nacional. Destaca també el pont d’estil romànic, Bé Cultural d’interès Local, i la Casa de l’Ós Bru dels Pirineus.

Isil acull cada nit de 23 juny la Festa de les Falles, primera festa declarada d’interès nacional de les terres de Lleida i patrimoni immaterial de la Unesco.

Son és un dels pobles més alts de les valls d’Àneu, ubicat a 1393 m d’altitud. Son era el centre de l’antic terme municipal de Son, que es va fusionar el 1970 amb el municipi d’Alt Àneu. Com la resta de pobles del territori Son ha patit, des de 1860, any en què tenia 460 habitants, una important recessió demogràfica. 

El centre neuràlgic del poble acull el Conjunt monumental, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, format per l’església parroquial romanica de Sants Just i Pastor. L’església compta amb un campanar singular, de planta quadrada i tres pisos, i amb un interior únic: el retaule gòtic del segle XV de l’escola de Pere Espallargues; les pintures murals amb iconografia variada i amb  motius decoratius i religiosos; les piques de pedra, la beneitera, la pica dels olis, la batejadora d’immersió i la batejadora pròpiament dita.

Son també acull el Centre de Documentació dels Pirineus, CEDPIR, que ofereix al visitant la possibilitat de conèixer de primera mà el romànic pallarès i el món tradicional a través de diverses exposicions. Destaca també el centre de natura Monnatura Pirineus, de la Fundació Catalunya La Pedrera. Ubicat sota el Tèssol de Son, el centre organitza estades per gaudir d’activitats de guiatge a la natura.

Situat a 1.265 m d’altitud, Sorpe es troba enlairat sobre la riba dreta de la Noguera Pallaresa, a la carretera que mena al Port de la Bonaigua.

A l’entrada del poble s’aixeca l’antic edifici de l’escola pública, avui convertida en local social, un conjunt de cases i l’espaiosa plaça Major, amb el brollador sobre el com. Sorpe acull l’església parroquial de Sant Pere, situada a l’extrem nord-est del poble, d’estil romànic molt modificada i que conserva al seu interior el retaule del mateix nom, les piques dels olis i baptismal, i la talla romànica de Sant Pere que presideix l’altar.

Des del punt de vista de patrimoni natural destaca el Bosc del Gerdar i el conjunt de llacs i estanyoles d’origen glaciar del Gerber.

Actualment Sorpe és una Entitat Municipal Descentralitzada.

València d’Àneu és situat en un replà a la dreta del riu de la Bonaigua. Antigament el poble s’anomenava Mercat i s’arrecerava prop del castell de València, residència estiuenca dels comtes de Pallars. A finals del segle XVIII el poble es traslladà a l’emplaçament actual.

València d’Àneu era el centre de l’antic terme municipal del mateix nom fins a la seva fusió, el 1970, amb els municipis d’Isil, Son i Sorpe, per a esdevenir el municipi d’Alt Àneu, amb 193,79 km2 d’extensió, més de la meitat de la superfície del territori aneuenc.

Des del punt de vista patrimonial destaca el castell comtal, una fortificació estratègica des d’època medieval fins a la guerra civil i la postguerra. Els últims 30 anys el Castell comtal  ha viscut nombroses intervencions d’excavació i restauració. Actualment viu la plena  execució d’un pla director que millorarà la infraestructura. 

València d’Àneu també acull l’església parroquial de Sant Andreu, romànica del segle XIII, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Des del punt de vista natural, el poble atresora el Bosc de la Mata, una de les avetoses més importants d’Europa i una veritable meravella natural al peu del Port de la Bonaigua.